Observatorio de Drogas

Investigación etnográfica en el ámbito de los consumos de drogas


1 comentario

La infància com argument prohibicionista.

L’Ajuntament de Barcelona prepara l’ordenança per regular els clubs de cànnabis a la ciutat. Fins el moment semblava una bona notícia perquè permetria vetar les males pràctiques, que transgredeixen la jurisprudència espanyola en aquests afers. Tal fet generà certa esperança, entre els diferents col·lectius, també entre els antiprohibicionistes, que veiem la qüestió del cànnabis com el primer punt en l’ordre del dia, per a la reformulació global de les polítiques de drogues. Però, la realitat és tossuda, i ens mostra com el prohibicionisme es manté ferm. Impassible. Intransigent. I, també, traïdor.

Ahir es féu públic el contingut de l’ordenança, entre els diferents aspectes que proposa, el més asfixiant el representa la impossibilitat de mantenir obert un club, a menys de 150 metres «d’equipaments o espais públics o privats on sigui freqüent la presència de menors»[1], és a dir, a la pràctica això suposa l’eradicació dels clubs a Barcelona. És inquietant la referència a espais privats perquè com senyalar la notícia de El País, fins i tot, la distància també seria aplicable respecte les botigues de llaminadures, i per aquesta lògica, també s’hauria de mantenir la distància amb els quioscs, les llibreries i qualsevol espai on tafanegi la mainada.

L’argument polític per incorporar aquesta condició és «la protecció de la infància». L’argument de la infància és inapel·lable cívicament. Tothom, mínimament decent, està a favor de manera clamorosa en la defensa de la infància. Als menors se’ls ha de protegir. I, tot el què no vagi en aquesta direcció és titllat de sospitós. Per tant, si l’Ajuntament vol protegir a la infància de l’amenaça, que segons considera, representen els clubs de cànnabis, totes les mesures que posi en acció seran aplaudides per la immensa majoria de l’opinió pública. L’argument de la infància, per truncar les llibertats individuals i col·lectives respecte el consum cànnabis, constitueix una de les accions més patètiques per reproduir l’orde moral prohibicionista. Els primers interessants en mantenir allunyats als infants dels Clubs, és el propi moviment cannàbic, perquè abans que fumar cànnabis anteposen el respecte comunitari, i també, com no, el benestar de la infància.

Els nens i nenes no tenen res a veure en això. S’ha de tenir molt d’ull per detectar, el què és o no és, un club de cànnabis degut al seu aspecte exterior. A més, la nova ordenança prohibirà qualsevol tipus de cartell o insígnia, que reconegui el què s’amaga darrera la porta. Per tant, poden passar milers de nens per davant d’un club, que en cap moment sabran que ho estant fent. I, que no es digui que els infants ho poden ensumar, perquè en els darrers mesos els sistemes d’extracció han estat inspeccionats, i no hi ha cap club que tregui el fum al carrer.

I, si la qüestió és 150 metres, els infants, quan siguin adolescents podran caminar els 150 metres, o fins tot 15 kilòmetres, per anar a comprar cànnabis. Però el què està clar que no podran comprar-ne, sota cap concepte, a un club, perquè tal com dicta la jurisprudència, i amb la voluntat total de protegir als menors, mai, en cap moment, cap club vendrà a menors. Qui ho fes rebria tal estigmatització en el món cannàbic, que no podria participar en cap activitat, i inevitablement hauria de tancar. Insistim, no hi ha ningú més interessat en protegir els menors que els clubs cannàbics.

Si mantenir una distància entre clubs i equipaments, persegueix l’objectiu d’amagar el cànnabis als ulls dels infants, no hi ha estratègia més contra preventiva que aquesta, perquè l’únic que s’alimenta és la imatge de substància vàlida per experimentar amb els límits. Associant-la amb l’ocult, la transgressió i altres fenòmens “proscrits”, permet que alguns adolescents si aproximin compulsivament. La mirada criminalitzadora genera alarma. La mirada normalitzadora genera convivència. Si la qüestió és amagar «la Droga», ara només faltaria que volguessin tapar totes les botelles d’alcohol dels bars. Sí, aquelles que els infants observen mentre van camí de l’escola.

¿A cas l’Ajuntament es pensa que no veiem que l’única finalitat d’aquesta mesura és reproduir l’ordre moral prohibicionista? Som conscients que els fumadors cànnabis no agraden a certes persones, però utilitzar l’argument de la infància és deplorable. La finalitat és perseguir els clubs i els fumadors de cànnabis. Reconeguin-ho: no els hi agrada tot allò relaciona’t amb el cànnabis. No passa res, però no posin als infants pel mig.

David Pere Martínez Oró

Unitat de Polítiques de Drogues. Universitat Autònoma de Barcelona.

[1] Trias quiere cerrar el 80% de los clubes de cannabis de Barcelona, El País, 5 de maig de 2015.


1 comentario

La importancia de las mujeres en el mundo cannábico: una declaración de intenciones

En el campo de políticas de prevención de los consumos de drogas, se puede denotar una carencia en cuanto a programas realizados desde la perspectiva de género. Es por ello, que en la presente declaración se pretende reflexionar sobre la importancia de mantener una línea de investigación e intervención social que contenga un enfoque transversal del género. Asimismo se prestará especial atención al rol de las mujeres en la situación actual del mundo cannábico.

Desde la Antropología Social y Cultural la cuestión de los sistemas de género ha sido un campo clásico de investigación. Vienen a ser las principales aportaciones de la Antropología Feminista que en su intención de entender los sistemas organizativos del género de forma transcultural, derivaron con el esfuerzo académico por deslegitimizar el sistema de patriarcado. Este sistema supone una dominación social de los hombres sobre las mujeres, apoyándose en teorías biológicas deterministas que sitúan las funciones sociales de las mujeres por sus “condiciones naturales”. En esta línea son ejemplares los trabajos de las autoras Michelle Rosaldo, Henrietta Moore, Marta Lamas, Lila Abu-Lughod y Verena Stolcke. Ellas son, entre otras, las protagonistas de esta corriente académica.

Los estudios indican que las mujeres históricamente, dentro de los sistemas patriarcales, cumplen la función social de la responsabilidad en el hogar y cuidados familiares. La participación activa en la cultura y organización política quedan lejos del alcance femenino, ya que son funciones asociadas al sexo opuesto; de esta manera la visibilidad de mujeres en instituciones públicas es impensable.

Gracias a la presión ejercida durante el siglo XX con fuertes reivindicaciones sociales y esfuerzos académicos por desacreditar las teorías legitimadoras del patriarcado han sucedido cambios sociales significativos en cuanto al empoderamiento de la mujer; los más destacados han sido el acceso de la mujer al mercado laboral, el sufragio femenino, la legalización del divorcio, la legalización del aborto y la inclusión de las mujeres en instituciones públicas. Todos ellos han sido cambios progresivos que a ojos de los sistemas democráticos occidentales representan un logro en cuanto a la igualdad de género. Pero es evidente que aún queda mucho trabajo por hacer -a pesar del orgullo de algunos- y los estudios antropológicos que se ocupan de la variable cultural del género nos pueden ayudar a avanzar en su entendimiento.

En el mundo de las drogas las pautas de comportamiento cultural en función del género también se dejan ver; aunque no estén generalizadas, existen bastantes investigaciones sociales que se han dedicado a estudiar la relación transversal entre el género y los consumos. Romo y Pérez (2013), Martínez (2009), Romo (2001) y Ettorre (1998) son algunos ejemplos de trabajos en esta línea. También sirven de muestra los trabajos realizados desde el Observatorio Etnográfico de Drogas, ya que las diferencias por género han sido una variable importante y transversal en los estudios de campo.

Algunas de las observaciones del Observatorio, hasta el último informe del año 2010, han sido que las mujeres aparecen más prudentes en los consumos, haciendo un uso restringido y controlado, a excepción del tabaco el cual consumen en mayor medida ellas que los hombres. Culturalmente se les acuña el papel de cuidadoras, por lo que cuando aparecen problemas en contextos festivos con los consumos ellas juegan dicho rol. Asimismo la implicación de las mujeres en el mercado negro ha sido casi inexistente, muy reducida. Por otro lado, tienen más restricciones familiares, salen menos y los horarios de retorno a casa son más reducidos que el de los hombres. Las mujeres, por lo tanto, son más receptivas a las actuaciones preventivas. (Martínez Oró, Pallarés, Espluga, Barruti y Canales, 2010: 60-61).

Si tenemos en cuenta estas apreciaciones un error el cual creemos que deberíamos evitar es que la función de la mujer en el mundo cannábico actual perpetúe dicho rol diferencial. Pero lamentablemente el panorama actual del mundo cannábico internacional parece que tiende a sexualizarse, pues se puede observar como el cuerpo de la mujer es comercializado en la creciente industria del cannabis.

Un ejemplo de la sexualización lo encontramos en la celebración de la feria internacional Spannabis en Cornellà el pasado mes de marzo. En esta feria internacional de cannabis participaban empresas nacionales e internacionales, y algunas de ellas a modo de estrategia comercial prestaban el servicio de mujeres ligeras de ropa para captar la atención. Es un indicador que el público al que iban dirigido era masculino y de esta manera se ofendía a las usuarias y las cultivadoras asistentes.

Pensamos que el entendimiento del rol de la mujer en los consumos de cannabis debería resignificarse, sobre todo en el actual contexto de cambios sociales con el proceso de la regulación del consumo de cannabis.

La Antropología cada vez más se hace necesaria para entender los significados culturales de los consumos de drogas desde una perspectiva relativista. Es por ello que proponemos una línea de investigación que trabaje cualitativamente con las mujeres usuarias con el fin de darles visibilidad y que puedan obtener reconocimiento en su entorno social. Nos parece imprescindible detallar todas aquellas variables necesarias para entender el complejo entramado sociocultural de los consumos en las mujeres para comprender los elementos diferenciantes. Línea de investigación que permita que una vez constatados los componentes simbólicos del fenómeno se puedan proponer intervenciones eficaces.

Para ello sería necesario la complementación de metodologías cuantitativas con extensos trabajos de campo que aporten una perspectiva holística. Asimismo, sería igual de necesario debatir de forma transdisciplinar las observaciones y resultados obtenidos para el entendimiento del fenómeno en su totalidad.

En este sentido primaría la intervención en los contextos de los Clubes Sociales de Cannabis (CSC), ya que actualmente se están extendiendo y recogen la realidad social de los consumos de marihuana. A día de hoy se estiman unos 700 clubes en España, espacios asociativos privados donde se produce un cultivo compartido de cannabis entre los socios (previamente consumidores) para abastecerse. En estos contextos también parece estar generalizándose la tendencia a que las mujeres hagan un uso menos recreativo de los clubes en términos sociales.

De esta forma en la línea de investigación propuesta, urge de igual manera realizar etnografías en los CSC por tal de determinar cuáles son las razones por las que el uso recreativo del espacio es menos frecuente por parte del sexo femenino.

Marta Gálvez Bermejo. Antropóloga Social y Cultural.

 

Referencias bibliográficas:

 

Ettorre E. (1998) Mujeres y alcohol ¿Placer privado o problema público? Barcelona, Narcea.

Martínez Oró DP, Pallarés J, Barruti M, Espluga J, Canales G. (2010) Informe 2009. Observatori de nous consums de drogues en l’àmbit juvenil. Barcelona, Fundación Genus.

Martínez P. (2009) Extrañandonos de lo “normal”. Reflexiones feministas para la intervención con mujeres drogodependientes, horas y HORAS, Madrid.

Romo N. (2001) Mujeres y drogas de síntesis. Género y riesgo en la cultura del baile. San Sebastián, Tercera Prensa.

Romo N, Pérez N. (2013) “¿Las chicas también arriesgan?”, en Martínez Oró DP y Pallarés J. (eds.), De riesgos y placeres. Manual para entender las drogas, Milenio, Lleida, pp. 139-250.


Deja un comentario

COM FORMAR-SE EN MATÈRIA DE DROGUES?

Programes de formació en Recerca i Intervenció sobre drogues a l’Estat espanyol.

La formació en matèria de drogues és a hores d’ara una qüestió postuniversitària. Quan parlem de professionals en l’àmbit de les drogues, fem referència a un conjunt de diverses disciplines que treballen al voltant dels consums de drogues, ja sigui a nivell de recerca, educació o intervenció.

Les ciències biomèdiques han ocupat un paper hegemònic en la producció de coneixement envers les drogues i les drogoaddiccions. Moltes d’aquestes investigacions des de l’àmbit biomèdic comprenen només la substància com a quelcom perjudicial en sí mateix i observen la relació problemàtica de la persona amb la pròpia substància. En aquest sentit, les polítiques prohibicionistes s’han sustentat en aquesta lògica epidemiològica, generant una visió de les drogues com a quelcom problemàtic per se.

Des de les ciències socials comprensives, s’entén el consum de drogues més enllà de la substància, tenint en compte la persona com a membre d’una comunitat, d’un context sociocultural amb una visió del món i de les drogues; que ens pot donar compte de les constriccions culturals i les diverses variables que aboquen a les persones al consum de drogues, sigui aquest recreatiu o problemàtic.

En el present post us presentem cinc programes de formació de nivell de Màster que tenen com a finalitat oferir una formació al voltant de la recerca i la intervenció en el marc de les drogues.

MASTER EN DROGODEPENDÈNCIES

Universitat de Barcelona

El Màster en Drogodependències, tal com el seu nom indica, té com a objecte d’estudi i formació les drogodependències. En el decurs d’aquest programa d’un any de durada, s’aprofundeix en aspectes com la prevenció i la teràpia de les diverses drogodependències, abordant les mateixes des d’una perspectiva multidisciplinar.

MÀSTER UB

MASTER EN DROGODEPENDÈNCIES I ALTRES ADDICCIONS

Universitat de Deusto –  Instituto Deusto de Drogodepencias (campus Bilbao)

En aquest Màster s’ofereix una formació per la intervenció professional en drogodependències i altres addiccions; ofereix un coneixement ampli des de les diverses disciplines per abordar les drogues. Observem que el discurs que empren és el d’una visió integradora a nivell de disciplines; no obstant, tot i que les assignatures poden oferir una visió global del fenomen, la línia del màster està més dirigida a aquells consums que poden considerar-se problemàtics.

El Màster va dirigit a aquells estudiants que hagin obtingut un Grau Universitari vinculat a les ciències de la Salut, a les ciències socials i a l’educació, principalment.

MÀSTER DEUSTO

MASTER EN PSICOFARMACOLOGIA I DROGUES D’ABÚS

Universidad Complutense de Madrid

El Màster en Psicofarmacologia i Drogues d’Abús ha esdevingut des de 2006, un programa de formació postuniversitària des del camp de la psicofarmacologia, des d’una visió de les ciències de la Salut. Aquest Màster, pel seu propi nom, ja ens dóna compte de la posició política des de la qual s’ofereix en tant que el propi títol inclou el terme abús; generant doncs una concepció problematizadora del consum de drogues. No obstant, inclou una perspectiva pluridisciplinar ja que la docència es realitza entre les facultats de Psicologia, Medicina i Educació. Aquests estudis van dirigits a professionals de l’àmbit biopsicosanitari o psicosocial; està encarat doncs sobretot a la intervenció directa amb drogodependents, des d’un punt de vista clínic.

MÀSTER UCM

MASTER OFICIAL EN INVESTIGACIÓ, TRACTAMENT I PATOLOGIES ASSOCIADES A DROGODEPENDÈNCIES

Universitat de València

El Màster s’imparteix, com d’altres que hem assenyalat a la Facultat de Psicologia; la finalitat del mateix és oferir una formació als i les estudiants per comprendre, interpretar i analitzar el comportament addictiu de les drogodependències. En aquest sentit, obvia, al nostre parer, les possibilitats en les quals les drogues poden ser consumides de forma recreativa, situant qualsevol consum al marge d’allò que es considera normalitzat a la societat. És probable que aquest “oblit” estigui vinculat a l’objectiu del propi Màster en tant que entre ells es troba el d’oferir eines i recursos per a la intervenció amb persones drogodependents. S’entén la drogoadicció com una malaltia, i en aquest sentit, creiem que cal visualitzar el fenomen de forma holística, més enllà de la relació entre la persona i la substància, tenint en compte els contextos i les variables socioculturals.

MÀSTER VALÈNCIA

MÀSTER INTERUNIVERSITARI EN ANTROPOLOGIA MÈDICA I SALUT GLOBAL

Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i Universitat de Barcelona – Facultat de Lletres de la URV, Facultat de Geografia i Història de la UB.

Coordinat pel reconegut antropòleg Oriol Romaní; aquest Màster té una durada de dos anys i ofereix una base antropològica a nivell de teories, metodologies i tècniques per poder dur a terme investigació en l’àmbit mèdic i sanitari des d’una perspectiva sociocultural. La finalitat del mateix és generar formació per crear investigadors/es que tinguin com a focus principal de recerca les pràctiques, hàbits i concepcions de la salut a la nostra societat per contribuir en l’avaluació i les propostes de millora en els models d’intervenció en l’àmbit de la sanitat. Tot i que no és un Màster específic en matèria de drogues, creiem interessant anomenar-lo perquè inclou una visió sociocultural de la salut i, per tant, del consum de drogues.

MÀSTER URV

El conjunt de Màsters especialitzats en matèria de Drogues comparteixen una sèrie de trets semblants; per una banda, la majoria tenen com a seu principal la Facultat de Psicologia. En general, tots contemplen, a nivell discursiu, una visió integradora per a l’estudi dels aspectes relacionats amb les drogues. Així mateix, trobem que els Màsters van dirigits a una àmplia gamma d’estudiants de diverses disciplines relacionades amb les ciències de la salut, les ciències socials i l’educació. Es posa de manifest doncs la necessitat de treballar de forma transdisciplinària en l’àmbit de la recerca i la intervenció en matèria de drogues.

A nivell de punts de divergència, veiem que uns quants Màsters estan especialitzats en formar persones per a la intervenció terapèutica i psicològica; mentre que d’altres van més encarats a la recerca des d’un punt de vista ampli que contemplen la vessant sociocultural dels consums.

Així mateix, és important destacar la diferència entre el discurs de les drogodependències i el discurs dels consums; el primer està centrat en l’addicció i s’emmascara en una perspectiva epidemiològica que problematitza qualsevol tipus de consum. I el segon, al contrari, inclou la perspectiva que no tots els consums són problemàtics per se, oferint una mirada global al fenomen dels consums de drogues.

No voldríem que semblés aquest breu post un espai de promoció d’aquests estudis sense tenir en compte l’elitització del coneixement i de les possibilitats de formació en la vessant dels consums de drogues. No obstant això, creiem que és interessant i necessària l’existència de programes específics de formació al voltant de les drogues per tal de legitimar la recerca i la intervenció social en aquest àmbit.

La reflexió final a la que ens condueix la descripció dels diversos estudis és la necessitat de generar una coherència entre els discursos que aborden la temàtica dels consums de drogues. Així mateix, s’evidencia que l’estudi i la intervenció al voltant del fenomen de les drogues no pot ser monopoli d’una ciència positivista, si no que cal treballar de forma conjunta des de les diverses epistemologies per a produir un coneixement de la realitat eficaç i ben contextualitzat que esdevingui d’utilitat per a l’abordament de les polítiques públiques en matèria de drogues, en concret, i de salut pública, en general.

Marta Mayoral Roca, Antropòloga social


Deja un comentario

Clubs sociales de cannabis: normalización, neoliberalismo, oportunidades políticas y prohibicionismo

Artículo científico publicado en la revista Clivatge.

David Pere Martínez Oró

Doctor en Psicologia Social.

Resumen

En el Estado español, el movimiento cannábico lleva más de treinta años reclamando una revisión de las políticas prohibicionistas. El movimiento aprovechó los huecos del marco jurídico para articular la fórmula de los clubs de cannabis, con la finalidad de abastecerse colectivamente de cannabis. Los clubs, entre otros requisitos, no pueden obtener beneficios económicos. El texto analiza la influencia de la normalización sociocultural del cannabis, el actual contexto social (crisis económica) y los discursos hegemónicos (neoliberalismo, consumismo…) como responsables de la apertura de centenares de clubs a partir de 2011, especialmente en Barcelona. Esto comportó la aparición de modelos de gestión de clubs que no se ajustaban a la jurisprudencia. Esta situación, junto a la innegable realidad del consumo de cannabis, ofreció al movimiento cannábico una oportunidad política para regular los clubs, que ha encontrado sinergias en Cataluña, Navarra y el País Vasco. Para finalizar, se reflexiona sobre cómo el prohibicionismo ha dificultado la actividad de los clubs a pesar de los avances sociales y jurídicos acaecidos en los últimos años.

Palabras clave

Políticas de drogas, clubs sociales de cannabis, normalización, oportunidades políticas, neoliberalismo

Texto completo: PDF

Criterio de citación (APA):

Martínez Oró, D.P. (2015). Clubs sociales de cannabis: normalización, neoliberalismo, oportunidades políticas y prohibicionismo, Clivatge, 3, 92-112. 


Deja un comentario

LA NEGACIÓN DEL PLACER: MORAL Y CONTROL SOCIAL

One half of the world cannot understand the pleasures of the other (Jane Austen, 1816).

En el ámbito de las drogas, un aspecto que llama profusamente la atención es la marginalidad del placer, como concepto de discusión y análisis para explicar los consumos. La irrelevancia del placer es producto de las raíces puritanas del prohibicionismo que lo desprecia como un fin justificable en la vida de las personas. Negación común en todos los dogmas derivados de la moral judeocristiana (Nietzsche, 2008). El discurso prohibicionista, con el objetivo de evitar cualquier contacto con las drogas, ha maximizado los aspectos problemáticos omitiendo y escondiendo el principal motivo de consumo: el placer. Duff (2005: 385) apunta que «las políticas de drogas tienden a privilegiar el “problema” de los daños de las drogas, mientras que eluden la consideración del placer como un elemento central en los consumos». El placer es obviado estratégicamente en las discusiones sobre las políticas de drogas[1] para reproducir el discurso problematizador, sin prestar atención en las numerosas evidencias que subrayan su centralidad para dotar de sentido los consumos (Hidalgo, 2011; Duff, 2008: 384). Mientras se nieguen los efectos placenteros, las políticas continuarán sin captar la totalidad del fenómeno; incorporarlos permitiría mejorar la efectividad y la ética de las intervenciones (Duff, 2008; Moore, 2008).

Holt y Treloar (2008: 19) se preguntan « ¿Por qué el placer se considera tan poco importante y por qué es continuamente omitido?» La respuesta descansa en la aversión  prohibicionista hacia el placer que lo considera una falsa ilusión producto de la transitoria «luna de miel», que una vez se desarrolle la adicción dejará inevitablemente paso a los tormentos[2]. La prevención abstencionista omite cualquier referencia al placer, presentando de manera descontextualizada las consecuencias problemáticas, como único escenario posible después de consumir, información inútil para todos aquellos que se drogan (Martínez Oró y Pallarés, 2009: 195-202). Holt y Treloar (2008: 19) apuntan que conocer los riesgos y los posibles daños es insuficiente para persuadir de desistir de los consumos. Coggans (2006: 417) destaca que la prevención universal es muy poco efectiva. En cambio, el discurso de la reducción de daños y riesgos ofrece una mirada pragmática, sensata y libre de carga moral para abordar los consumos, donde los placeres son reconocidos como posibles consecuencias (Bernabeu y Sedó, 2013: 157-168; Race, 2008; Keane, 2003).

La obra de Foucault subraya que las disciplinas del cuerpo: Epidemiología, Psiquiatría, Salud Pública y Psicología, poseen el poder estratégico para regular las poblaciones mediante el conocimiento intencionadamente ideológico. El poder estratégico da forma a todo lo que se construye como normal o desviado. En el ámbito de las drogas, el discurso prohibicionista se ha legitimizado mediante las disciplinas de la salud (disciplinas del cuerpo) que han destacado las consecuencias perversas de las drogas (Moore, 2002). Las disciplinas de la salud representan el espacio de conocimiento donde se ha generado la inmensa producción científica en el ámbito de las drogas. Los temas estrella han sido aspectos como la predisposición a la adicción, las conductas compulsivas, la teoría de la escalada, las disfunciones en la memoria, las dificultades de aprendizaje, la neurotoxicidad, las enfermedades infecciosas, y muchos otros (Moore, 2010), obviamente aspectos problemáticos. Si se investiga exclusivamente sobre las situaciones negativas, los únicos resultados posibles versarán sobre los problemas, sin espacio para otros tipos de conocimientos.

La línea ideológica en la investigación en el ámbito de las drogas consiste en continuar reproduciendo el mantra prohibicionista, centrándose en los daños, las adiciones y los problemas, sin espacio para la investigación en aspectos como el placer y todo lo positivo que pueden reportar las drogas a las personas (Amigó, 2012). En palabras de Moore (2008: 354-355), «Un investigador […] que escriba sobre el placer no obtendrá grandes presupuestos para investigar, por tanto, para asegurar su futuro profesional aceptará el enfoque de los riesgos y los daños». Reconocer el placer, en el ámbito de las drogas, tal vez no es el mejor camino para realizar investigaciones con altos presupuestos pero sin duda que es el más ético.

Las investigaciones etnográficas no pueden omitir los efectos positivos y placenteros de las drogas. Los informes del Observatorio de Nuevos Consumos de Drogas incluyen el apartado de efectos positivos donde el placer se convierte en central. En Martínez Oró y Pallarés (2009: 110-123), bajo el epígrafe de efectos positivos, encontramos la amalgama de prácticas que justifican tomar drogas: relacionarse con el grupo, potenciar las afinidades, desconectar de la rutina, intensificar las emociones y desinhibirse. En definitiva, buscar estados relacionales y emocionales positivos. En todos ellos descansa el placer. Y, si la presión consumista convierte a los jóvenes en cazadores de placeres, las drogas se erigen como una vía más para obtener el placer (Demant, 2013: 196-198).

La persecución del placer es estratégica, aceptarlo en el contexto de una sociedad hedonista implicaría legitimizar los consumos de drogas. Para los consumidores, la búsqueda del placer representa la libertad en la gestión del propio cuerpo, que sirve para obtener experiencias vivenciales (y a veces viscerales) intensas, desvinculadas de la presión de los tiempos formales (Martínez Oró, 2014: 70-72). Como señala Gourley (2004: 65) los consumidores de éxtasis tienen dificultades para explicar el placer obtenido. El placer es el motivo final de los consumos para que sea cual sea el motivo esgrimido, siempre se expresa la búsqueda de una situación agradable y positiva, es decir, placentera. Y, en la búsqueda, los consumidores reconocen la necesidad de realizar el ejercicio de control.

La filosofía epicúrea postula que en la búsqueda de la felicidad se puede recurrir a la utilización de los placeres pero se deben disfrutar con moderación porque los excesos provocan daños y dolor. La inmensa mayoría de consumidores, se aplican la filosofía de Epicuro y rechazan el hedonismo radical de Arístipo que busca la felicidad mediante la mayor cantidad de placeres sin importar las consecuencias. Si los consumidores obviaran el control y sólo buscaran el placer infinito los problemas relacionados con las drogas serían incalculables.

Dr. David Pere Martínez Oró. Investigador Social.

Este texto es un extracto de Martínez Oró, David Pere (2014a). Sense passar-se de la ratlla. La normalizació dels consums de drogues. Barcelona: Bellaterra.

Referencias bibliográficas.

Amigo, Salvador (2012). Cómo las drogas pueden mejorar nuestras vidas. Madrid: Amargord

Coggans, Niall (2006). Drugs education and prevention: has progress been made? Drugs: Education, Prevention and Policy, 13 (5), 417-22.

Demant, Jakob (2013). Affected in the nightclub. A case study of regular clubbers’ conflictual practices in nightclubs», International Journal of Drugs policy, 24 (3), 196-202.

Duff, Cameron (2005). Party drugs and party people: Examining the “normalization” of recreational drug use in Melbourne, Australia. International Journal of Drug Policy, 16 (2), 161-170.

Duff, Cameron (2008). The pleasure in context. International Journal of Drug Policy, 19 (5), 384-392.

Gourley, Michelle (2004), A subcultural study of recreational ecstasy use. Journal of Sociology, 40 (1), 59-73.

Holt, Martin y Carla Treloar (2008), Pleasure and drugs. Editorial, International Journal of Drug Policy, 19 (5). 349-352.

Hidalgo, Eduardo (2011). Hedonismo sostenible. Madrid: Amargord.

Martínez Oró, David Pere (2014b). El malestar emocional entre los jóvenes españoles. La liquidezde las instituciones sociales como fuente de malestar emocional», en Oriol Romaní y Lina Cassadó (eds), Jóvenes, desigualdades y salud: vulnerabilidad y políticas públicas. Publicacions de la URV, Colección Antropología Médica n.º 13, Tarragona.

Martínez Oró, David Pere y Joan Pallarés (2009). Entre rayas. La mirada adolescente hacia la cocaine. Lleida: Milenio.

Moore, David (2008). Erasing pleasure from public discourse on illicit drugs: On the creation and reproduction of an absence. International Journal of Drug Policy, 19 (5), 353-358.

Moore, David (2002) Opening up the cul-de-sac of youth drug studies: A contribution to the construction of some alternative truths», Contemporary Drug Problems: An Interdisciplinary Quarterly,29 (1), 13-63.

Moore, David (2010). Beyond disorder, danger, incompetence and ignorance: Rethinking the youthful subject of alcohol and other drug policy». Contemporary Drug Problems: An Interdisciplinary Quarterly,37 (3), 475-498.

Nietzsche, Friedrich (2008), La genealogía de la moral. Madrid: Alianza editorial. Original 1873.

 

[1] En la Estrategia Nacional 2009-2016 del PNSD la palabra placer no aparece ni una sola vez mientras que la palabra «problemas» se presenta 36 veces.

[2] El siguiente texto ilustra esta lógica, se puede observar como después de presentar un aspecto relativo a los inicios de los consumos se pasa automáticamente a hablar de los problemas asociándolos a la adicción, es decir, omite todo el proceso relacional, simbólico y vivencial de los consumos para situarlos en el último estadio de la adicción, donde sólo llega una minoría, y más con el cannabis. «Lo cierto es que el cannabis no sólo es la droga ilegal más consumida en España y en el resto del mundo, con un uso creciente en los últimos años, sino que la edad en la que los consumidores se inician es cada vez más temprana y, en consecuencia, los problemas que ocasiona son de mayor entidad. Porque la adicción a drogas, también al cannabis, lejos de ser inocua, deja su huella en forma de secuelas negativas en la salud, en las dificultades de aprendizaje, en las relaciones familiares y afectivas y tiene efectos perjudiciales en el conjunto de la sociedad» (PNSD, 2006, p. 6). El texto es un ejemplo del discurso prohibicionista que invita a la alarma, podría ser una anécdota si no estuviera firmado por la Ministra de Sanidad.


Deja un comentario

Reflexions del Seminari de Polítiques de Reus. Gener 2015

El passat 22 de gener es va dur a terme el Seminari de Polítiques de Drogues a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus. El Seminari va comptar amb dues ponències al voltant de l’actualitat de les polítiques de drogues; la primera de David Pere Martínez Oró el qual va proporcionar una visió global del fenomen de les drogues a través del recorregut històric de les polítiques de drogues a nivell mundial, i la segona d’Ernest Robelló, el qual va presentar la situació actual de les polítiques de drogues a diversos països de l’Àsia Central.

Segons Martínez Oró, les drogues han estat un element històric central en les politiques de salut pública. L’autor va mostrar com el fonament de les polítiques de drogues a nivell mundial és la moral puritana dels Estats Units. Aquest model extrapolat a través de les convencions de les Nacions Unides és l’anomenat prohibicionista, el qual esdevé un ordre moral el qual entén la substància com a generadora de problemes; així mateix aquest model situa al consumidor en una posició criminalitzada i estigmatitzada i formula les accions polítiques sota el parany de la bel·ligerància contra la substància, l’abstenció i el control de l’oferta. Segons Martínez Oró, les polítiques prohibicionistes han funcionat també com a boc expiatori per apuntar als col·lectius contraculturals que són crítics amb el sistema o els construïts com a «perillosos».

A nivell espanyol, també es va adaptar aquest sistema prohibicionista, però va ser cap als 80 amb el fenomen de l’heroïna quan es va prendre consciència que l’abstenció que promulgaven les polítiques prohibicionistes no funcionava, així que van emergir una sèrie de polítiques de reducció de danys. Aquesta van ser les primeres estratègies de trencament amb les polítiques prohibicionistes doncs es dóna assistència a usuaris més enllà de l’abstenció. Les polítiques de reducció de danys tenen l’objectiu de donar respostes pragmàtiques a les persones consumidores per a que es generin els menors danys possibles. Així mateix, la reducció de danys és una resposta tècnica i mèdica que reconeix i reivindica els drets dels consumidors.

David Pere Martínez Oró, Doctor en Psicologia Social

Així mateix, segons l’autor, a partir dels 90 es duu a terme en l’imaginari col·lectiu una resignificació dels consums, les substàncies estan presents més en els contextos socioculturals, entenent que es donen consums que no tenen perquè arribar a ser problemàtics, els consums recreatius. Martínez Oró és autor de la tesi de la Normalització dels consums de drogues, aquest procés, és un fenomen sociocultural que s’inicia quan els nous consum es van desvincular del món marginal de l’heroïna i van comportar conseqüències menys problemàtiques. En aquests anys, s’ha produït un assentament cultural, és a dir, per a les persones coneixedores del món dels consums, drogar-se en certs temps i contexts és un element funcional, acceptat i que no genera rebuig. Els consums han deixat de generar alarma en tant que el consum pot ser compatible amb les responsabilitats, així els consumidors es mantenen normalitzats. Martínez Oró afirma que la normalització és cada vegada més accentuada perquè per qüestions generacionals, cada vegada hi ha més població adulta que s’ha relacionat amb les drogues d’una manera satisfactòria.

D’aquesta manera, es posa de manifest la importància d’entendre el fenomen de les drogues més enllà de la substància; cal entendre que les drogues són un fenomen social complex que precisa d’una mirada global per a ser comprès. Cal entendre el fenomen dins la tríada substància, persona i context sociocultural.

Sota el títol “Polítiques de Drogues a l’Asia Central” Ernest Robelló va presentar una mirada a les polítiques de drogues a països com Uzbekistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Afganistan i Turkmenistan. L’autor va realitzar una aproximació per donar compte que tot i ser d’índole prohibicionista, les polítiques de drogues a l’Àsia Central són una realitat allunyada del món occidental, són la conseqüència de la caiguda de l’Unió Soviètica. De fet, quan aquesta va caure, es van crear noves fronteres (a mà com a Àfrica), i els líders d’aquestes noves repúbliques eren els antics capos de la KGB, és a dir, policies que han generat oligarquies elitistes polaritzant així les societats. En aquests països la societat civil no està organitzada, està controlada per l’Estat i es permet una participació limitada.

Ernest Robelló, psicòleg

En aquestes contrades, les drogues són una qüestió de seguretat nacional, per tant, les polítiques són dissenyades al Ministeri de l’Interior, basant-se en la idea que l’Estat ha de protegir a la població de l’ús i abús de les “perilloses” substàncies, dotant així d’agència a les pròpies substàncies. L’autor va encunyar el concepte de NARCOESTAT per definir aquests estats en tant que existeixen una sèrie de “sindicats criminals” que busquen la no confrontació amb l’Estat, però que exerceixen de productors i distribuïdors de les diverses drogues.

El discurs oficial de l’Estat promulga la no existència de problemes envers les drogues, però ho fa invisibilitzant els consums de forma estratègica. Així s’ha reproduït un prohibicionisme més dur i salvatge, que situa al consumidor en una situació de vulnerabilitat a nivell sociocultural (estigma), econòmic (pobresa) i fins i tot vital (la pena de mort).

Robelló va mostrar com la Ruta de la Seda actualment s’ha convertit en la ruta de l’heroïna, el principal negoci de l’Àsia Central. Amb Afganistan com a primer productor d’opi al món, la resta de països de l’Àsia Central han esdevingut camins de distribució per abastir a les poblacions russes i fins i tot occidentals. L’autor, treballa com a coordinador de programes de salut pública a través de la Cooperació Internacional i va fer èmfasi en les dificultats d’intervenció. L’autor va posar de manifest les dificultats existents a nivell d’intervenció, no només pel model econòmic del sistema polític, si no que també perquè són molts els organismes internacionals implicats i des dels propis països aquesta intervenció internacional es veu com una amenaça dels valors tradicionals.

Així doncs, el Seminari va servir per entendre la complexitat de les polítiques de drogues a nivell mundial i la necessitat d’entendre el context sociocultural dels estats per contextualitzar les accions polítiques en relació a les drogues.

Una de les qüestions més importants de les jornades va ser la presència de diferents perfils professionals que formen part de l’acció de les polítiques de drogues. Metges, psiquiatres, psicòlegs/es, antropòlegs/es, infermers/es, educadors/es i investigadors/es es van trobar en aquest Seminari per debatre sobre l’actual situació de les polítiques de drogues. Al nostre parer, és important crear aquests punts de trobada entre diversos agents que estan implicats en aquest fenomen per tal de compartir coneixements i intercanviar sinèrgies que ens condueixin a treballar per a repensar les polítiques de drogues.

Públic de la jornada

Marta Mayoral Roca, Antropòloga social i cultural


Deja un comentario

Seminari de Polítiques de Drogues

El proper dijous 22 de gener es celebrarà a Reus el Seminari de Polítiques de Drogues. El Servei d’Addiccions i Salut Mental de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus és l’impulsor d’aquesta trobada que reunirà als i les professionals de les polítiques de Drogues.

Seminari Polítiques Drogues

Ernest Robelló, investigador de l’Agència Alemana de Cooperació Internacional (GIZ) durà a terme una ponència sobre les polítiques de drogues a les ex-repúbliques soviètiques a l’Àsia central. El ponent mostrarà la seva experiència a l’Uzbekistan com a coordinador del Programa de Salut, fent èmfasi en els aspectes relacionats amb les polítiques de drogues de la regió i de les limitacions socioculturals en relació a la intervenció.

David Pere Martínez Oró, investigador de la Fundació Igenus,  realitzarà una ponència per reflexionar al voltant del procés de normalització i l’impacte del mateix en matèria de polítiques de drogues i d’intervenció.

D’aquesta manera, el Seminari esdevindrà un espai de reflexió i de discussió al voltant de les polítiques de Drogues.

Per a participar al Seminari i formalitzar la inscripció, podeu enviar un mail a: allort@grupsagessa.com

 

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.